diumenge, 26 de març de 2017

De menys a més...

Fem una bona matinada (llaganyes com a punys) i ens la fotem cap a Puymorens, on ens trobarem amb en Pito i en Jordi (L'Arija a les 13:00h està fent bici a Sant Pere, degut a problemes tècnics amb la furgoneta), per fer una molt bona volta, fent la corbata (sentit horari) al pic de Coma d'Or, aprofitant que hi ha hagut aquestes nevadetes primaverals.
Enfilem (1920m) per la Coma d'en Garcia i amunt cap a la portella, que ja tenim una feinada per tirar-nos un pet (tranquilament) a la fila d'esquiadors q es crea (Rambla de les flors). Hi ha força gent que ha vingut a lliscar a la zona en qüestió i estem una mica estressats. Una putada si has sopat uns potents "callos" (tripes) en condicions, la veritat.
Mentre anem pujant, ens mirem molt atentament, i de reüll com els pops, les pales que devallen de la serra de les lloses, les quals estan immaculades i semblen molt més bona opció de retorn, que no pas la Coma d'en Garcia (massa planera). Ens guardem la informació a la carpeta: Possibles tornades interessants.
Assolim la portella de la Coma d'en Garcia (2534m) i devallem per neu pols compactada fins l'estany de Bésines (1980m), trobant alguna raconada amb la neu una mica més solta. Amb les celles mig arrugades (esperavem més), posem les enganxoses i remuntem, passant per davant del refugi de Bésines, cap a la Jasse de Bessineilles i la Portella de Lanós, després. Un cop a l'ample coll (2500m), guanyem la cota 2535m i ens asseiem a unes roques per menjar-nos l'entrepà sense presses i fer temps perquè arribin els companys (han tingut uns petits entrebancs matutins). Ja intuïm que el powder no l'olorarem pas i ens decantem per fer un bon descens SE (aquest sí és bo) cap a l'estany de Lanós (2240m). Estem posant pells, quan de sobte arriben en Costa i en Pons. Bones abraçadotes, i plegats ja pugem en direcció nord oest cap els dos estanyets de sota el Puig de Coma d'Or (2826m). Se'ns foten pans de quilo a sota les fustes, cosa que ens fa treure cera i anar més lents del que voldriem... Arribem dalt el cim força animats per llençar-nos cap a la pala SW que ja coneixem del dia de la travessa cap a Mérens-les-Vals. Ara sí, senyores/s que l'hem encertat... Gran descens per neu primavera, paral·lels al Riu de Cortal Rossó.


Quan girem cap a l'oest per anar cap al pla de Querforc (2150m), ens endinsem a una llarga valleta resguardada del vent, on tastem una neu sòlta que ens fa gaubar al màxim. Tornem a posar pells i cap amunt falta gent, altra cop per anar cap a la Serra de Lloses. La suma del mal de peus amb les botes noves (Per cert, a la venta a esquidemuntanya.com), el cansament i els pans de neu que se'm fotem als esquís, fa que la última pujada se'm faci atuïdora i llarga com el discurs d'un entrenador de futbol argentí...
Arribem a la cota (2618m) de la Serra de les Lloses i fotem un final de festa com déu mana... Bon descens (neu pols compactada esquiable al 100%) que ens fa gaudir d'una bona palota i d'un entretingut eslàlom enmig d'un bosc esclarissat d'autèntic cartell. Ens estalviem una bona remada, al prendre aquesta variant. Bona feina.

Esquiem +/- 2400m de desnivell durant 7 hores d'activitat I una bona quilometrada.
Una volta, que finalment ens acaba deixant un bon regust de boca. De menys a més.

Ben amunt, ben amunt!!! Xin xin...

dissabte, 18 de març de 2017

Quesquesé se merdé...

En Carles lliscant en el primer descens cap a l'estany Blanc.
Pugem tard (com sempre) i parem a ranxejar a Montardit de Baix, on al restaurant Celler dels Joglars ens fotem les botes i ens acabem llepant els bigotis com dos gats que s'han afartat de sardines en uns containers. Un fideuejat de muntanya (botifarra negra, llonganissa i ceps) i una tarrina de peus de porc dessosats amb bolets espaterrants. Aquests últims, que encara em corren pel cap, avui dijous.
Ens remullem el bec amb un rosat de l'empordà, el qual ens bebem, com si l'endemà anéssin a posar la llei seca... (com l'aigua). Sortim contents i molt satisfets de la feina feta.

Mig envalentonats, marxem a dormir a Tavascan, just a un descampat del costat de Cala Pepita (la domadora de truites). L'endemà a primera hora, fem el "trileo"dels cotxes, deixant un dels vehicles a la presa de Montalto, (on comencen les congestes de neu i la cadena que ens barra el pas), i l'altre, ens porta a la pista de després de les bordes de Quanca, on començarem la ruta (a la cota 1600m aprox) amb els esquís carregats a l'esquena com uns autèntics campions (l'Arija s'endú el buffet del menjador de casa penjat a l'esquena).
Passats la pleta Palomera fotem un cop de timó cap a l'est, encarant uns forts pendents q fan q els cantells hagin de treballar en tot moment al 100%. Alguna patinada i primeres recalentades de motors del dia abans del port de la Lleia, on traiem el caparrot per guaitar avall cap a l'Aliot... Un descens q repetirem tant aviat quan sigui possible, sense dubte.

L'Arija, assolint el replns de sota el tuc de Marterat.

L'Aliot amb el coll de Roia a l'esquerra.
Seguim amunt amb els rajos del sol maltractant-nos la pell sense escrúpols (tindrem la pell de sapo, com les dones (o homes) rossos/es platí de 50-60 anys que fumen encadenant cigarrets ansiosament desde fa un munt d'anys i van a prendre el sol a la platja a les 14.00h del migdia, a diari durant l'estiu. No ser perquè, però també els/les relaciono amb la revista Lecturas i vestits blancs).
Les motxil.les pesen, i això fa q el ritme d'alguns sigui abaldanat i d'anar fent molt feixugament. De sobte, se li inflen els ous a L'Arija, que ens comunica que marxa i que se'n va a fer bicicleta a Sant Pere de Ribes... Quedem parats, però com que és un home de principis, el respectem molt. La motxil·lota, unes gotes de suor com els meus punys i les pells de foca velles, li han passat factura. Llàstima Carles!!! et trobarem a faltar.

NO PASSA RES!!! NO PASSA RES!!!.... Encara quedem tres esquiadors amb moltes forces i ganes de seguir. L'alt i líder del grup (porta el timó de la barca), el ros i amb ulleres (en el nostre cas, ros sí, però amb el cap pelat com l'escut d'una sípia), i el gordet amb barba i mig beneitó, que és el que fa les gracietes del grup.

Flanquejant esquís en mà abans d'assolir la Lleia.
Assolim el coll 2754m amb més problemes del compte (patinades constants), i seguidament el Tuc de la Lleia, quatre roques més amunt. Bones vistes de la France feréstega, on passarem part del cap de setmana.

Llepolet us saluda des de la baixada del pic de Lleia amb una rialleta.
Desfem el camí de roques fins el coll (l'aresta sembla el meu ronyó amb tanta pedra) i ens llancem sense por cap a l'estany blanc esquiant a plaer. Fem la paradinya corresponent per fer la ganyipada i escórrer les pells que estan totalment xopes (gotegen). Fot calor.

Seguim amunt per guanyar per pendents suaus, el coll 2717m, entre el Certascan N i el pic Montabona. De l'ample coll flanquegem com podem (pans de mig als esquís) fins al llom NE del Montabona, ja traspassant al vessant nord francès. Seguim amb esquís fins a 60m sota l'aresta cimera, la qual guanyem amb els grampons i el piolet. Vistes excepcionals del Milieu amb el salt cap a Ossèsse, el Valier, els trois seigneurs,... Porto un globo important, i em foto les ametlles a grapats, per tal de recuperar de l'esforç fet fins al moment.

Milieu i darrera l'Aliot, des del cim de Montabona.
Devallant del cim del Montabona a buscar els esquís.
Descens cap a l'Hillette.
Arribem als esquís i a les motxil.les, i devallem per la gran pala que tenim davant nostre, però amb tendència a la nostra dreta (est) intentant buscar la millor neu ja transformada pels rajos de Llorenç. Disfrutem molt, però hem d'anar vius de buscar bé la neu. Entre la cremeta s'hi amaguen algunes raconades més obagues de crostota infernal rebenta-meniscs... Cap a la cota 2000m, sorpresa!!! ens comença a engollir una espessa boira que fa que ens parem i haguem d'obrir el mapa.

Engollits per la boira a la vora de l'estany de l'Hillette.
Flanquejarem per sota de l'aresta NW que cau del pic Campet, i a darrera... l'estany de l'Hillette!!! amb la seva cabana allà al mig tant ben posada.
Descartem de seguir amb els plans previstos cap a Turguilha (cansament, neu humitejada i ganes de fotra'ns el vi que estem carregant, què collons!!!), i ens quedem a passar la nit a la cabana de l'Hillette. Tot i no estar gaire engrescadots creiem q és el millor q podem fer (4 lliteres, matalassos, llar sense llenya, estufa de querosè sense combustible). Caldrà afegir a l'inventari de la cabana quan marxem: dos canelobres fets amb les botelles de vi.

OBJECTIU: Treure pes de les motxil·les per l'endemà.

Ja ben instal·lats a la cabana, ens fotem la primera ampolla (Les Crestes. Priorat) en un obrir i tancar d'ulls, mentre ens anem inflant d'unes magnífiques olives i d'una llonganissa seca de Tremp que ha portat en Lluch. Feina feta fora destorb. Demà no farem avant ni amb rodes... ens diem. Afortunadament, quan comencem a riure amb més facilitat que de normal, sabem parar i ens hidratem a base d'infusions variades.

Per fer passar la tarda i el fred (tenim llar, però no llenya), ens col·loquem plegats a la part baixa d'una llitera costat per costat (El Carles al mig), amb un tè en mà cadascú, per calentant-nos les mans tot comentant l'esquiada... El termo no gaire lluny i el sac més calent horitzontalment obert en canal, tapant-nos a tots tres... Us ve a la memòria el Gag del llit de la Trinca dels finals de programa? doncs igual.
Finalment, i quan ja hem mig paït la primera fartera, ens asseiem a la taula altra cop assedegats, i destapem una segona ampolla (un Dido. Montsant) per rematar la vetllada, tot sopant. Uns autèntics borratxins!!! i una feinada per sortir a pixar a fora, després, aferrats per les lliteres per no caure...
En fi, passem la tarda de primera i se'ns fan les 22h ben ràpid. Bona nit!!!

Diumenge 8.30h del matí i ja enfilem cap a la collada de Colatx per forts pendents (poso grampons a mitja pujada que no vull pendre mal, ells dos no). Quina vall més ampla i maca. Quina raconada més sauvage. Ja li sentim l'alè als Trois seigneurs, cada cop més a tocar.
Fotem un descens de puta mare pel vessant sud (mel) fins que anem flanquejant per encarar la pujada cap al Turguilha, el qual assolim a peu pels últims metres de roca. Que bonic tot plegat amb la Pica d'Estats i molts cims envoltant-nos.

El pic de Turghilla, un bon mirador cap al punt culminant de Catalunya.
Tram de descens glaçat sota al cim i per oblidar la resta (crostota de la brillant) fins a l'estany de Crousette. Posem pells davant mateix de l'esbelt pic de Laquet (es fa mirar) i cap amunt amb màniga curta amb la neu força transformadota. No podem fer cim perquè acaba sent una paret de roca, però ens tirem cap al costat nord, on hi fem una bona esquiada fins al coll sud del pic de la Mede, on dubtosos, no veiem per on baixar a la vall d'Ars... Busquem i trobem una canaleta amb molt pendent, la qual ens deixa canviar de vall i seguir amb la volta planificada.

Descansant a sobre de la Vall d'Ars.
Canal de baixada a l'Orri de l'Ars.


Arribem a la cabana de l'orri de l'Ars i encarem l'última pujada del dia per guanyar el coll de Guiló a 2360m. A la nostra esquerra deixem el port d'Aulós que ens portaria a l'estanyet de Guiló.
Doncs avall, per una baixada d'autèntic cartell (W) pel costat de l'estanys de Guiló i de Romedo de Baix, quan finalment el descens vira cap al sud, amb neu molt i molt lleugera d'esquiar en tot moment.

Esquiant a plaer.
Igual...
Traiem pells a la part baixa del barranc de Romedo i comencem una gincama força llarga... que si ara un flanqueig per festuca mullada i amb una òstia de collons a sota, que si desgrimpem roca mullada,... A la cota 1600m ens posem els esquís a l'esquena definitivament, i ja seguirem les fites pel senderó sense problemes fins al Pla de Boavi i la presa de Montalto, després.
Great job my friends!!!
Anem a recuperar el cotxe a Quanca, i ràpid cap a Llavorsí a aixecar les gerres ben amunt, ben amunt!!! per celebrar que hem finalitzat una travessa excel·lent i molt salvatge. Sou collonuts trincos!!!

Ben amunt!!!!
Per tenir informació més tècnica i detallada de la travessa, llegir la piulada d'en Carles Lluch (Outback pallarès, backside couserans) a Cegesquí.

dissabte, 25 de febrer de 2017

De Puymorens a Mérens (not classic)

Esquiant a plaer per les pales superiors W de sota al pic de Canals direcció a Mérens-les-Vals.
Bona jornada (completa) saltant portelles, fent cims, coneixent zones noves, i senglarejant pel mig de les fagedes a la zona de Puymorens-Capcir... En fi, una esquiada 100% autèntica i salvatge (sobretot la segona part), la qual hem començat al coll de Puymorens i hem acabat a Mérens-les-Vals, on un taxista molt simpàtic de Porta ens ha vingut a recollir i ens ha retornat a la furgoneta.😊😉😎

Accident passat Berga i 45 min de cua... Catsumbreus quina gentada que va cap a la Cerdanya, i tal... Arribem tard, però arribem (no hi ha ni lloc per aparcar a Puigcerdà) per entaular-nos a una tauleta del petit i acollidor restaurant el Caliu, just a la plaça de l'ajuntament. Camises elegants, molta peluqueria i rellotges que en veig l'hora des de la nostra taula... Nosaltres allà al mig com si fóssim de la CUP, cap problema. Sopes de ceba, mussaka i uns peus de porc guisats amb bolets que fan que m'acabi tot el pa de la panera. Un coc de taronja amb xocolata calenta per rematar la feina, tracte exquisit i una jornada llarga d'esquí per davant... Què més podem demanar?
Com sempre, sortim del local bruts enterament que no ens aclarim, talment com si fóssim dos brumerots sota un fanal (una nit d'estiu). No anem bé.
Marxem cap al coll de Puymorens que ja són les dotze i anem tard, com sempre. Bona nit.

Comencem a les 8:30h (1915m) i enfilem cap a la Serra de les Lloses (2618m) flanquejant pels seus vessants solans amb la neu dura com la cara de la Sra.Magaldi (-Jo sóc la fiscal en cap de Barcelona!!!).  Assolim el cim i devallem pel seu vessant NE-E cap al pla de Querforc (2156m), on tornem a posar les enganxifoses per seguir endavant amb la feina planificada.
Amunt cap al Coma d'Or seguint el curs del rierol de Cortal Rossó i arribant al cim per l'aresta S.

Lliscant cap al Coma d'Or amb el pic de la Serra de les LLoses al fons. Foto: Vicenç Ruiz.

Progressant per les pales SE del Coma d'Or. 

El Carlit, allà darrera mentre arribem al llom S del Coma d'Or.
Pujant al Coma d'Or amb el Serra de les Lloses (arrodonit), dos cims enllà. Foto: Vicenç Ruiz.
Fem mig entrepà tranquilament, amb unes lleugeres brises fresques i un sol i sípies que s'agraeix. Baixem per la pala NE i anem flanquejant cap a sota la portella roja, pertal de buscar la millor neu, la qual no està per tirar coets. Remem als plans que hi ha just per sota del Puigpedrós i ens col·loquem a sobre d'unes cornisotes per damunt del circ du Pedrós, amb una possible descens molt poc evident. Baixem cautelosos per una pala de neu i blocs, on trobem un bigotet (canaleta en llenguatge més tècnic) gelat i dret. Ullera apretada i girs de salt, per sortir a la millor pala del dia (amb neu pols ben resguardada dels últims dies). Li fotem pel descosit fins a sota (2050m) del refugi Bésines, que resta tancat.

Descens rost cap al circ de Pedrós.
Fotografiant el circ de Pedrós. Foto: Vicenç Ruiz.

El refugi de Bésines amb la Portella de la Coma d'en Garcia al fons.
Agafem una mica d'aire i ja enfilem àgilment cap a la portella de Bésines (2333m). Bon descens per pales amples i una canaleta final "melderomeru", com dirien els padrins. Ens plantem a la Jasse du Miey (1832m), on estem sols en un ambient sauvage sobresortint. Qui em va parir, quines raconades més boniques i solitàries.


Portella de Bésines, amb la Portella de l'estany Tort al fons, ben  evident i blanca.

La Jasse du Miey, entrem a territori Sauvage... Foto: Vicenç Ruiz.

Descens de la portella de Bésines cap a la Jasse du Miey, amb la canaleta final.


















Fent l'última baixada m'ha pitat el llumet de reserva i cal beure i menjar que encara queda molta feina a fer. Estem xalant molt.
Tornem a posar pells, i amb els clatells encesos com unes tèies, comencem a traçar cap a al coll de la Parade (2241m), orientat a l'Est. Fot calor i aquesta ascensió se'ns fa feixuga de collons (14.30h). Assolim el coll, apareixent-nos a l'altre vessant el tant esperat circ d'Aygue Longue (terreny Cegesquí 100% 😉).

Quin raconet. Coll de la Parade amb l'Aygle Longle allà mateix.
Ens fascina, amb tot de cims penjats que cauen a l'estany. Exultants, ens llancem per forts pendents i molt bona neu cap al llac, agafant embranzida per seguir la vall d'Orgeix avall.

Bona neu altra cop, a les pales NW del coll de la Parade.

Baixant del coll de la Parade cap al llac d'Aygle Longue.
A partir de l'estany, la neu és dura amb la capeta transformada fins la cabana de l'orri de la Coume (1637m). Contents i amb el Sèrre de Canràs allà darrera, agafem aigua fresca i comentem la jugada... Tornarem a la primavera.

El Sérre de Canràs.
Pel mig de la fageda del costat de la cabana, senglaragem en forma de zetes, refregant-nos pels troncs i les branques del túpit bosquet, fins assolir les clarianes superiors i el coll de sota l'aresta N del pic de Canals.

Últims metres de pujada i a punt d'assolir el coll (cota 1974m).
Sérre de Canràs i pic de l'Homme al fons a la dreta. Foto: Vicenç Ruiz.
Ja estem al coll (1974m) sans i estalvis. Descans del guerrer i contents d'haver fet gran part de la ruta amb el temps planificat (ens feia patir). Ara, molt més tranquils i relaxats, ja només ens queda un brutal descens per unes pales amb la neu al punt de caramel i una rematada final per una canal (marge esquerre del bonic bosc de Canals) que ens deixa esquiar fins als 1400m. Genial!!!

Quina neu més bona a l'últim descens del dia. Espatuflant!!! Foto: Vicenç Ruiz.
Bigotet que ens porta fins la cota 1400m, i com xalem... Foto: Vicenç Ruiz.
Finalment agafarem un senderonet que baixa fins a Vives i després fins a Mérens-les-Vals. Mentre baixem parlem per telèfon amb el taxista, al qual només esperarem cinc minuts a Mérens. Tot ben lligat i quadrat.

Senderonet que ens baixarà des dels 1400m fins a Vives, i després a Mérens.
Vives, un bonic llogaret a sobre de Mérens-les-Vals.

Passant pel poblet de Vives amb la bonica església romànica al darrera. Foto: Vicenç Ruiz.
Gran jornada d'esquí amb molts ingredients que han fet que la paella quedés excel·lent. Hem esquiat +2402m/-3284m, i això fa que marxem cap a casa ben saciats, satisfets i molt feliços.
Gràcies per les fotos, Vince. Ets collonut.
Que segueixi l'orgia de neu 2017!!!

diumenge, 12 de febrer de 2017

Traient petroli d'un dia airívol


Ens aixequem amb unes llaganyes com a punys, mal de cap i els carrers de Castillon ben mullats per la pluja... Malament, doncs ja comencem amb els mòbils en busca de previsions, temperatures, velocitats del vent,... Ben grillats estem.
Ha plogut fins a 1700m i als cims bufarà de mala manera tot el matí... Quin panorama, xecs.
Limitats al màxim, i després de fer una bona sentada de grup, ens decantem per seguir els plans inicials i anar fins el poble de Luentein per intentar trobar la bona neu a les obagues del Cap de l'Empaillou i el tuc de Cagonilles, just a sota mateix del gegant Boulard, ben conegut pels que vivim a l'altre costat.
Carreteretes de batalla (un sol carril) i ens plantem a Luentein, d'on arranquem amb els esquís als peus des del poble mateix (poblet idílic si no ets gaire inquiet).




Només començar a tirar amunt ja veiem que la neu no serà la mateixa del dia abans. Ha plogut fins força amunt, i creiem que la pols no l'olorarem pas... La neu humidota ens acompanya durant els primers compassos de la sortida. Per dalt unes ventades de Cal Déu, que aixequen la neu i la transporten que fa por, arreu... Aproximadament a la cota 1500m ens hem de posar el pijo-tex, doncs comencem a rebre alguna ràfega de vent potent, tot i que per sort no són contínues. Assolim el Cap de l'Empaillou per la palota NE i ja intuïm que la jornada serà de supervivència total. Com que tenim la sang brava i ens va la marxa, decidim d'anar ràpid cap al Tuc de Cagonilles, on hem vist unes pales NW que es veuen immaculades i arrecerades del vent... A veure si tenim sort. Deixem el tuc per un altre dia (està ventat a dalt) i ens treiem les pells just a la part baixa de la pala somital d'aquest. Alguns insaciables negatius, ens vigilen des de l'Empailou per veure quina neu trobem i valorar si val la pena de venir.
-Doncs avall!!!, ens diem.
Llisquem per una neu mel de romero que no l'ha tocat ni la pluja ni la ventada. Li fotem quatre-cents metres de descens, disfrutant i recuperant la rialla a la cara. El segon grup ens segueix les traces i també disfruten de la neu d'aquest vessant que porta cap Eylie (👿).









A la cota 1700m (llindar fins on ha plogut) ja amb la neu més humida, tornem a posar pells per refer l'itinerari mentre el cap no para de rumiar com podem acabar de rematar la jornada per fer-la més rodona... (neu compactada pel vent a la pala NE de l'Empaillou, neu humida a partir dels 1700m, la pujada ja la coneixem,...). Tenim la sort que tres insaciables s'ofereixen a anar a buscar els cotxes i venir-nos a buscar a la Vall du Biros... Pertant, no podem perdre l'oportunitat d'explorar territori feréstec i llençar-nos cap a Eylie com uns autèntics campions.
Bon descens altra vegada fins als 1700m, tot i que agafem les pales superiors més encarades a l'est i la neu ja està més pesada. A partir d'aquí, anar virant entre els fagus, anant buscant l'itinerari, cosa que no és fàcil, perquè la vall es va tancant a mesura que baixem... Finalment sortim als prats que ens portaran a les granges Bertrand, lloc on s'acaba la neu continua i ens pengem els esquís a la motxil·la. Seguim caminant entre la carretereta i algun senderó que ens escurça el camí de tornada. Arribem a Estoéau al mateix temps que els companys que arriben amb les tres furgonetes, ni fet expressament.

Hem tret petroli d'un dia on pintaven bastos. Bona feina, amics!!!



Esquiadors: Marc, Pep, Jordi's Vila i Padrell, Vicenç, Santi i Carles A.

I💓Coserans.