dissabte, 17 de juny de 2017

"Lo puto Covil"

En Paco arribant a la cota 2400m, sota mateix del pic de Covil.
Em reuneixo amb el jefe a la Pobla de Segur i ens en anem fins a Llavorsí, des d'on treurem el cap a la Vallferrera i farem una bonica i dura pedalada sota un sol envalentonat i sense escrúpols...

Deixem el cotxe aparcat per Llavorsí (820m) i sortim pel marge esquerre del riu per un bonic senderó que ens durà (sense pèrdua) fins a sota mateix de Tírvia (987m). Fem ziga-zagues, pontets de fusta i equilibris en un tram de caminet a l'ombra força entretingut. Pugem al poble de les coques per travessar-lo i agafar el camí del Bosc de Virós a la nostra esquerra, que ens durà en pujada fins una mica abans de l'encreuament de l'ermita de Sant Lliser (1400m) i després, en ràpida baixada arribarem al poble d'Alins (1060m). Tot fent el descens gas a fons, molestem una família de senglars molt simpàtics i amb les crestes engominades, els quals se'ns creuen per davant nostre... Seguim avall sense problemes, sort.
Una vegada arribats al poble, ens remullem el bec a la plaça amb aigua ben fresca i reomplim les botelles arran d'orla que ja ens comença la feina seria. Com a curiositat, em crida molt l'atenció un cartell collonut  a l'entrada de la població, el qual avisa als visitants i diu: Alins és un poble on es pot escoltar el silenci... Bona aquesta!!!

Apa, anem al plat principal... Enfilem per pista de formigó fins a trobar el Barranc de Ribaleris, on girem a la nostra dreta, (deixem el Barranc de Tor al front) i comencem a rodar per les zetes (ZZZZZ) que va fent la muntanya quan encara dorm tapada amb una flassada estampada de bedolls, pinàcies i uns nerets ben florits.
Una ascensió amb pendents forts i constants sense cap descans, en la què en tot moment els ulls del Monteixo i el Norís ens van vigilant a babor de les nostres embarcacions. Fa dies ja, que cap esquiador els hi fa pessigolletes a aquest parell lliscant amb els esquís pels seus lloms... De tant en tant bufa una lleugera brisa d'aire fresc que ens dona ales per continuar...

La Vallferrera amb el Monteixo que volia sortir a la foto.
Cau foc, i cal que anem bevent sovint perquè aquesta pista trempa, i de valent.  Fem una parada a un abeurador de bestiar miraculós que se'ns apareix com un oasis al desert... Ens va anell al dit, doncs hi ha un palmera (pi) a la vora, que ens resguardarà del sol i la calor durant aquesta estona de mossada.
Seguim amunt amb la sang brava que lo Covil no podrà amb nosaltres, ens diem (lamarequeelvaparir).

Entorn inmillorable per pedalar.
Un repetidor, un panell metàl·lic,... Finalment assolim la cota 2400m, que és el punt més alt de la pista, just a sota de "Lo Puto Covil", el camí del qual se'ns ha fet llarg com el compte-enrere perquè torni el blanc al Pirineu. A dalt, una bona congesta que encara aguanta aquest juny de bojos tant exigent.
Ni armilles, ni jaquetes, ni polles en vinagre (extranya expresió)... portem una recalentada de motor important, que l'única cosa que ens passa pel cap són dues cervesotes ben fresques, que ens fotrem a la terrasseta del Gall Fer... Doncs avall que tenim la boca com una espardenya!!! Baixem per una pista força pedregosa i amb llargues rectes fins arribar al refugi amb la llengua fora com dos gossots assedegats.

El jefe assenyalant el punt més alt de la pista que s'intueix allà dalt...

Hi arribem secs, però el guarda fa ens recuperem ràpid de l'esforç i tornem a agafar forces per baixar pels entretinguts senderons que davallen cap al Camí del Bosc de Virós (altra vegada), d'on refarem el camí del matí fins al cotxe. Un bon retorn que es fa molt divertit i lleuger.

Excel·lent activitat a la Vallferrera on hem ciclat per terreny de galls fers, senglars i bèsties vàries... sota la calorosa companyia d'aquest sol, que algú l'ha fet emprenyar durant el mes de maig, de ben segur perquè això no és normal.
Hem passat un dissabte de puta mare amb el Josep i el Paco, dos grans companys.
Hem fet uns 60 Km i uns +/-2000m de desnivell.
Si us aventureu a fer aquesta ruta esmorzeu bé, que la pujada es fa llarga de colons... Que la força us acompanyi!!!

dissabte, 10 de juny de 2017

Emborratxant-nos de colls per les Valls de Valira i Pallars

Molt bona ruta sobre la bicicleta de muntanya a cavall entre l'Alt Urgell i el Pallars Sobirà, on ens hem emborratxat de pujar colls en un entorn inmillorable sense grans dificultats tècniques i envoltats de verdes praderes florides, que fan que el bestiar ja s'estigui fregant les mans i caient-li la baba...

Matinem força i ens en anem fins a Ars, un bonic poblet de muntanya, rústic a més no poder i amagat a un racó recòndit de les Valls de Valira, on començarem la ruta que ens ha dibuixat el Paco.

Us explico la farra que ens hem fotut.

Enfilem per la pista forestal que puja cap al Coll de Ras de Conques i només començar, el Joan i l'Aleix ja agafen un ritme de motor gasolina molt més fort i alegre, que no pas el nostre (tractorots traient fum). Cadascú fa el que pot per guanyar els 7 Km i els 600m de pujada per la tranquila pista. Sol i sípies, i una lleugera brisa fresca, que fa que les primeres sensacions del dia siguin excel·lents (esperàvem un panorama ple de turbants, shishes i camells). En poca estona passem pel costat del Refugi de Ras de Conques amb una bona flaire de carn a la brasa (sempre s'agraeix) i rodant els últims metres que ens duran a l'encreuament de camins de dalt al coll.

Refugi de Ras de Conques. Verdor. Foto: Juan Gómez.

Pujant per la pista del primer coll del dia, el Coll del Ras de Conques. Foto:Aleix Panadès.

Em poso el casc sense encantar-me i obrim gas enfilats per a fer un descens molt ràpid, tot derrapant i saltant pels reguerots i pedrotes de la pista forestal que ens porta fins la capella romànica de Sta.Magdalena (1550m), encantadora i cuqueta com cap, allà al bell mig de la vall. Descens ràpid.

Tot l'equip a la capella de Sta.Magdalena. Selfie:Juan Gómez.

Aprofitem per enquadrar quatre postals amb els telèfons mòbils (s'ho val), mentre agafem aire per pujar cap a la Creu de Bedet (1945m), 6 quilòmetres més amunt i el nostre proper objectiu. -Posa-me'n un altre mestre!!! i quatre cacauets, siusplau... Assolirem aquest coll sense dificultats i amb quatre glops, per unes pendents força agradables i deixant a la nostra dreta, les sencilles i ben col·locades Bordes de Bedet. Al collet fem una ganyipadeta i ens remullem el béc que avui ja veieu que estem assedegats. Estem disfrutant de tot (meteo, ruta, companyia, paisatges,...). Sense distreure'ns gaire, devallem (traient el màxim rendiment als amortidors) fins assolir el riu de l'Olla (1710m). Cal passar el riu i ens remullem les sabates i els mitjons al fer-ho...
Paisatges encisadors, verds, salvatges i ben florits. Estem encantats de pedalar allà al mig embriagats d'aire pur...
Ara ens toca un dels plats forts del dia, l'Hors catégorie de la ruta, el Coll de Conflent. Estem a un dels meus indrets favorits dels Pirineus, sense dubte. A l'estiu hi venim amb la bicicleta de muntanya, a l'hivern hi venim a lliscar-hi amb els esquís. FAN-TÀS-TIC PALLARS!!! en majúscules...
Ràpidament divisem les Bordes de Conflent, perfectament ubicades allà entre prats i amb la seva capella a la part alta de l'agrupació.
A mitja pujada, se m'encèn la llum de la reserva i cal reomplir el dipòsit a base d'ametlles crues 98 octàns i quatre orellanes energètiques, mentre segueixo donant pedals. Bona recuperació per guanyar els 5 Km de pujada exigent d'aquest bonic coll (2180m), que ja fa el número tres. Rampes molt potents en alguns trams d'aquesta pujada que fan que se'ns assequi la boca altra vegada per la calor. Un cop al coll, descansem i guaitem les vistes que tenim a l'altre vessant, amb els pobles d'Òs de Civís (ja començo a veure-hi doble... ) a la part baixa i les pistes forestals que baixen de Pal. Ara ens toca rodar cara avall fins al Coll de l'Aubaga i continuar devallant després, fins a les Bordes de Servellà (1785m). Quan notem que ja hem de fer esforç per pedalar perquè comença a trempar la pista, posem el plat mitjà, agafem aigua i comencem a guanyar el Coll de l'Aquell. Un coll molt estètic i que acaba amb unes boniques zetes (nosaltres també ja en fem alguna), les quals fan aquest tram del recorregut molt distret i vistós, però alhora dur com la cara dels catalans, que som uns provocadors, segons diu la Soraya...
Anem per la quarta copa (coll) del dia i ens comencem a envalentonar i a dir rucades...
 -Tira-me'n una altra xicu!!! T'ho pagaré el mes que ve, ok?...
UUUFFFF!!! Per fi arribem a l'Aquell. Ha costat d'arribar-hi.

Coll de l'Aquell, espectaculars vistes. Foto:Aleix Panadès
Assolint el Coll de l'Aquell. Foto: Aleix Panadès
Quines vistes altra vegada, la vall de Santa Magdalena, el Bony Moscater, el Bony de Trescul, tot a tocar...

Li tornem a fotre avall sense gaire coneixement i en pocs minuts guanyarem ja en pujada, el coll d'Ares. A partir d'ara i per terreny planer, flanquegem el Bony de la Torredella i el Bony del Covil per la seva cara nord-oest, i finalment assolim el Coll de Grau, ja per uns pendents més suaus que les cames agraeixen molt. Un cop aquí, ja només ens quedarà tornar fins al Coll de Ras de Conques i fer l'últim descens a l'ample (Al lloro amb la graveta!!!) per anar a recuperar els vehicles al poble d'Ars que ja no fem avant de la castanya que portem. Ens roda el cap al arribar al poble i ens el remullem una mica a l'abeurador del bestiar per intentar retornar de l'esforç fet....

Hem rodat uns 60 Km aproximadament i pujant i baixant colls hem fet uns +/-2000m de desnivell. És una ruta sense dificultats tècniques, que transcorre per pista forestal en tot moment. Torticulis l'endemà, degut a les magnífiques vistes que hi ha durant tota l'activitat. Mel de romé!!!



Molt bona feina dalt de les bicicletes, ben complementada amb la cervesota de celebració i un bon ranxo a la Borda de Montferrer, on ens hem deleitat amb uns bons cargols a la llauna i uns bons peus de porc guisats amb cargols. Hem fet un bon forat.
Aixeca-la ben amunt Paco!!! ben amunt!!! ben amuuuuunt!!!! xin xin...



Hem baixat les escales del restaurant aferrats a la barana i bruts enterament: El Francesc Marsal (jefe de jefes), el Juanito Gómez (el Galgo de la Pobla), l'Aleix Panedès i Joe VeriCAT que ha fet carretera per allà a la vora a l'estil feréstegot (Civís, Rabassa, Gallina i Ars). Uns autèntics cracs de la bacicleta i varis.

diumenge, 7 de maig de 2017

La Volta de les tres nacions...

Baixant del cim de la Pica Rouge amb el circ de Baiau allà sota.
Seguim explorant territori per la zona d'Ordino, que un cop passada la setmana santa, queda solitari i salvatge com el que més. Aquesta vegada volem saltar cap al circ de Baiau i mirar de fer un bon descens pel Port de Medacorba, el qual ja intuïm que serà dels que recordarem... Una volta que transcorre per tres nacions diferents: Andorra, Catalunya i França.

Anem a pams que lo primer és lo primer.
M'entaulo tot sol per sopar al restaurant bar el portal, que ja coneixeu perquè alguna vegada ja he detallat les meravelles dels macarrons que cuinen, generació darrera generació. Vaig menjant sense pressa (fullejant el diari) mentre espero a l'Aniol i al Vicenç que aniran arribant amb compta-gotes des de diferents bandes del territori.
Contacto amb l'Aleix Mas "Pastallé" per fer-li dentetes principalment i per explica-li que estic allà a la vora sopant. Em comenta que l'especialitat de la casa són els peus de porc a la brasa, que no me'ls puc perdre... No se n'hi escapa ni una al gladiador de la Tarraco.

Us quedaran els dits ben enganxifosos...
Au!!! doncs ja ho sabeu (Macarrons a la catalana + peus de porc brasa + Pa + Postres +vi gaseosa = 15 euros). Bona opció si pugeu cap amunt.Res, després de sopar sortim rodolant i ja marxem plegats cap a Ordino que ja se'ns ha fet tard, com sempre. Bona nit!!!

L'endemà,
Mentre encara badallem i ens estirem per dins la furgoneta, amb aquella oloreta de cafè i tigre tant característica, s'afegeix al grup l'Anton, el poltre d'Alcarràs (un 10 en tots els sentits). Ja ha donat de mamar als seus vedellets (ben saciats), i es permet el luxe de fer una bona matinada i afegir-se a la bacanal insaciable que li tenim preparada (ve mig enganyat).
7.30h i comencem tirant amunt des de les últimes corbes de l'estació (2100m) igual que com fa quinze dies i amb la neu dura, gràcies al bon regel que hi ha hagut durant la nit. Fa airet i el dia és rúfol, tot i que a poc a poc es va obrint. Som molt optimistes pel que queda de dia.
Vince (The Boss) comença fort i marcant la traça a seguir fins la Portella d'Arcalís (2500m). Primer descens ràpid que ens situa a sota mateix del Port de Rat (2360m), que amb un petit esforç guanyem sense problemes. La Pica Rouge, fanfarrona, esvelta i molt presumida, ja ens està mirant allà al fons.
Dubitatius, ens la mirem desafiants i mirant de dibuixar el millor camí per atacar-la...
Descens cap al fons de vall, on ens despedim de l'Aniol que no té ganes "d'enredos" i d'arribar a casa escaldat i mig fet malbé (tal i com he arribat jo).
Nosaltres seguim obrint gas a l'ample per la vall de Soulcem avall. No ens agrada deixar bigotis de neu per esquiar. Fins allà on tot és ben verd.
Ja caminant, fem cap a les boniques barraques de pedra (1800m), on ens fotem un fart de riure quan veiem que ja tenim la primera cabana allà mateix a l'altre costat... Estem a l'Orri des Estrets. Cal que lliguem molt més curt a Vicenç, que avui pendrem mal...

Una cabana que la festuca està integrant a la muntanya. Foto:Vicenç Ruiz.
A la vall de Soulcem, després d'esquiar els últims bigotis de neu. Fot: V.V.
Enfilem amb els esquís carregats al dors, pel bonic camí d'estiu que passa pel costat de l'Orri de Romazet, ja amb neu a partir de la cota 2050m, i passant per l'Étang de la Socarana i l'Étang de Romazet, lloc en el qual ja encarem el port de Romazet quan agafem la direcció oest.



Arribant al Port de Romazet


Assolint el Port de Romazet
Petit respir al port i agafem les pales (NW) ben gelades, on caldrà treballar fort amb els cantells i les ganivetes sinó volem pendre mal. Pendents força forts.
Assolim el cim de la Pica Rouge amb els esquís a l'esquena i per roques soltes, i ràpidament ja traiem el caparrot a les pales SW de sota el cim per mirar de traçar la millor baixada possible. Ja estem frisant mentrestant ens mengem l'entrepà.
Ens llancem des del cim mateix per una canaleta de 150m que ens porta a les amples i divertides pales d'aquesta cara de la Pica. Que bonica!!! Bon encadenament de girs ràpids i llargs durant estona, fins a trobar-nos els primers trams sense neus.

Fent el primer flanqueig abans d'agafar el fort pendent del primer tram.

Un descens genial amb unes vistes excepcionals. Foto:V.V
Foto feta des del Norís per en Carles Lluch el mateix dia. Gràcies!!!
Traiem i posem els esquís fins a tres vegades, per tal d'encadenar la neu, i així poder arribar al Pla Baiau (2198m) amb els màxims metres de neu esquiats.
Un cop al Pla ens regalem un merescut parèntesis, que ens va de pel·lícula per assecar una mica les pells i fer un lleuger refrigeri. Ja se m'encenen llums de tots colors.
Tornem a enganxar les llefiscoses i anem pujant cap a sota del Refugi metàl·lic de Baiau, lloc en el qual girarem el timó cap a babor, encarant les fustes cap al nord-est en direcció al Port de Medacorba, que guanyarem sense problemes i darrera la traça del Vicenç (fort com les banderilles picants). Arribem al Port (2748m) i veiem que tenim dos possibilitats de baixada. A la nostra esquerra veiem les fites que segueixen el fort pendent, però a sota la canal s'estreny, obligant-nos a treure'ns els esquís. A la dreta una cornisota que fa por i una sortida ben dreta i gelada, que fa que sagreguem més adrenalina de la que voldriem... Finalment decidim d'anar cap a la dreta i li fotem pel descosit fins a sobre de l'estany de Medacorba, on decidim de fer un flanqueig a la nostra dreta per agafar les pales NE que ens portaran cap a la pista forestal (2000m) del fons de vall, altra vegada (Ja hi hem passat al matí). Quina baixada més xula!!! i que ben resguardada.

Obrint gas a labaixada del Port de Medacorba, després de passar el tram delicat de dalt. Foto: V.V.
Tornem a remuntar fins al Port de Rat (2540m) madurs com un plàtan al costat d'una poma, que ens serveix de moment Relaxing cup of Cafe con leche, per divisar tranquilament alguns paratges per on hem lliscat. Brutal.
Tot seguit, fem el curt descens fins la cota 2400m, ja cap al vessant d'Arcalís.

Divisant la feina feta. El Port deMedacorba i la Pica Rouge. Foto:V.V.
D'aquí, ja a ritme de tortuga escaldada, fem l'última remuntada fins el telecabina del capdamunt de l'estació i l'última baixada del dia fins arribar a un metre de la furgoneta. Quina volta!!!
Volta feta i desfeta, com diria l'Eduard, amb el Vicenç, l'Anton i l'Aniol (també ha fet bona feina), uns autèntics insaciables de l'esquí.
Han sortit +/- 2900m, una bona botifarra i una quilometrada de Cal Déu. Bona feina!!!

Al portal, 
ens faran un plat tradicional.
Macarrons a la catalana.
Aquests cilindres rodons, que en diem macarrons,
del modo que ens els faran ara, 
no són a la italiana,
Sinó a la catalana,
els guisem amb tomàquet, pebrot i carn de porc,
I la diferència és ben clara,
Tal i com he dit ara,
els fan amb sofregit i carn trinxada.
També hi posen herbetes,
perquè la pasta quedi perfumadeta,
després gratinats, 
alça Manela quins macarrons!!!
Fets així, no poden ser més bons.

Jaume Pastallé

Us enllaço el video de Bona cuina de com es preparen perquè una cosa així s'hauria d'ensenyar a l'escola...

Fins aviat llépols!!! Que tingueu una bona cuina/bones esquiades..

dissabte, 22 d’abril de 2017

The A Team

En Pito devallant per una canal molt xula que cau a la vall de l'Angonella. Foto: Carles Ll.
En 1972, un comando formado por cuatro de los mejores hombres del ejército americano, fueron encarcelados por un delito que no habían cometido. No tardaron en fugarse de la prisión en que se encontraban recluídos...
Hoy, buscados todavía por el gobierno, sobreviven como soldados de fortuna... Si tiene usted algun problema y se los encuentra, quizá pueda contratarlos. El equipo A. 

Quedem a la Seu d'Urgell amb en Pito amb la idea de ranxejar una mica i tal, a la capital de l'Alt Urgell. De sobte, i mentrestant anem pujant i fent-la petar amb "lo menut", se m'acudeix de trucar a l'Aleix Mas, un bon amic jardiner "pelacanyes" i resident a Fígols, el qual és un gran coneixedor i amant dels bons restaurants i les enredades vàries, per acabar d'afinar la tria...
La nostra màxima a l'hora d'entrar en un restaurant plegats sempre és la mateixa...
-De tot i molt mestressa, siusplau!!! a l'ample.
Ràpidament i sense que li surti fum del cap, ens envia cap a Sant Joan Fumat, i en concret a Cal Pauet (La cuina de la Juanita).
Doncs vinga, cap allà, que pel cap ja només ens hi passen safates de canelons, cargols i viandes de tot tipus...
Comença la bacanal  gastronòmica.
Només arribar, i abans de començar amb el primer plat, ja tenim a sobre de la taula una amanida XL molt en condicions, un plateret de pernil salat ben digne i un plat de cargols guisats per anar fent gana. Mentrestant, rasquem unes dents d'alls per sobre d'unes torrades de pa de pagès (tenim més gana que coneixement). Per acabar de fotre-li pel broc gros, la Juanita ens posa a sobre la taula una safata d'embotits casolans que no la podem ni aixecar...
Vinga els primers...
De primer plat demanem l'arròs de muntanya (plat estrella) i de segon fem dos de senglar i un de xai.
Uns postres típics fets a casa (flams, cremes,...) i per rematar la feinada que estem fotent, un bon músic i un porronet de moscatell per tenir ben remullat el bec, ahhh!!! i tres anticongelants de licor groc típic italià que faran que no se'ns congelin les canonades.
Tot no podia ser tant perfecte pels 22 euros/persona que hem pagat, doncs el vi negre era més dolent que un gat borni. Sort n'hem tingut de la gaseosa.
Sortim embotits i amb el botó del pantaló desfet, per anar a dormir a la carretera que puja cap a Arcalís, que està tallada a la cota 2150 m, lloc on arrencarem l'endemà. A altes hores de la nit, s'afegeix a la festa en Carles Ll (gran notícia). Ja som quatre, com The A Team.

Entrants molt potents i variats.
Comentant la jugada amb la mestressa.
Bon detall de la decoració austera i molt útil de la casa...
Arranquem una mica tard (9.00h) i enfilem per les pistes d'esquí tancades d'Ordino, cap amunt a la portella d'Arcalís. De la portella, fotem un descens per neu molt dura, tant com la cara dels responsables de les empreses de telefonia que em tenen negre.. fins a sota mateix del port de Rat, el qual guanyem en 25min i sense problemes. Descens ràpid i pràcticament tot a l'ombra (W) fins al pla de la vall de Soulcem, on tornem a posar pells per dirigir-nos al Port d'Arinsal.

Esquiant cap a Soulcem amb la Pica Roja al davant. Pròxim objectiu. Foto: C.Ll.

Baixant del port de Rat, tot buscant els raconets on hi toca el solet. Foto:C.Ll.

Amb el Port d'Arinsal al fons.

Port d'Arinsal amb la punta del Pla de l'Estany al fons a l'esquerra.
Sense perdre massa temps assolim el Pic d'Arinsal (segons l'Alpina de l'avi, que és de l'any de la quica). Bon descens fins als plans, i engrescats, tornem a remuntar fins al pic del Pla de l'Estany per guaitar a la vall de Soulcem, altra vegada. Ens encanta aquesta vall!!!

Pic de Comapedrosa, Roca entravessada i Racofred, allà davant com us indico.
Descens brutal fins a la cota 2100m aproximadament, just abans de les últimes pales que devallen al refugi Canut. Mel!!! quina neu més bona... I bon descans del guerrer, per recuperar forces i hidratar-nos com déu mana, entre bones converses.

Bon descens SE de les pales del pic del Pla de l'Estany. Foto: C.Ll.
Marc Llepolet fent uns girs a plaer.

Pito, elegant i molt fi, disfrutant al 100%.

En Carles gaudint i virant per la neu primavera de les pales del Port de Montmantell.

Disfrutant del dia, de la companyia, de tot... Dia GENIAL!!!

Tècnica d'esquí agressiva per devallar la canal que ens porta cap al fons de vall de l'Angonella.

Neu exquisita al fons de vall

El Pic de les Fonts i la canal que cau cap a l'Angonella
Guanyem el Pic de les Fonts i fotem un altre descens de collons (canal inclosa), per la vall de l'Angonella.
Finalment, mig relliscant amb les pells i mig caminant, arribem a la Bretxa d'Arcalís, lloc en el qual fem una bona parada, tot disfrutant de la tranquilitat, de les xerrades i la bona companyia, i d'un bon berenar (quarts de cinc de la tarda), tanmateix com si encara anéssim a l'escola...

Ara sí!!! ja ens llancem com unes bèsties insaciables, per esquiar fort i acabar la ruta com uns autèntics campions. I ens traiem els esquís a mig metre del cotxe, com l'any passat. D'excel·lent!!!
Sensacional jornada d'esquí que repeteixo com l'any passat.

Hem fet la volta: el coronel John "Hannibal" Smith, el capità Howling Mad Murdock, el tinent Templeton Peck "Fénix" i el sargent M.A Baracus.

Fins aviat!!!

dijous, 13 d’abril de 2017

Una bona passejada per Vallter

Coll de Tirapits i Coll de Carançà des del Pic de l'Infern.
7.30h del matí i ja estic entaulat a l'Hostal-Restaurant Ter (els més matiners del poble) de Setcases amb dos ous ferrats, uns quants matalassos de cansalada i una ampolla de vi negre de batalla davant meu. Cal agafar forces perquè tinc la intenció d'anar a treure el cap a circ de Carançà des de Vallter, però abans tombaré una mica més per la zona en qüestió 😉. La padrineta del local, una caminadora insaciable del Ripollès i molt coneixedora de la zona, em comenta quan li pregunto per la Coma de l'Orri, que segurament hi haurà força neu i fins ben avall, doncs quan bufa a la zona, aquesta coma és el lloc on va a parar tota la neu que surt volant.

Anem a pams. Deixo el cotxe a l'estació de Vallter 2000, on em trobo un banyolí molt falaguer que m'anota que no trobaré neu si vaig cap al pic de la Dona i aquella zona. Ell vol anar cap al Bastiments (25ª vegada que el fa aquest any, diu) que ha d'estar d'hora a casa.
Segueixo amb la idea que tenia (no m'importa si he de carregar els esquís pujant) i enfilo cap a les pistes pel Clot de la Xemeneia. Durant els 10 min que estic pujant per les pistes, hi ha un beneit que ha baixat i pujat com a cinc vegades per la mateixa pista (un autèntic hàmster de pistes...).
Pujo fins el Pla d'Ombriaga (2665m) per uns bigotis de neu i em descalço els últims cent metres per assolir l'ampla aresta.

Pic de Bastiments i Pic de Bacivers
Trec les pells ràpidament i faig el descens per neu dura (deixant a la meva dreta la Serra Gallinera) fins a la Coma de Bacivers (2300m). Primer descens del dia per neu dura que acaba acanalat abans d'arribar a la coma. Torno a posar pells i encaro la pujada cap al Pic de Bacivers (2845m), al qual hi accedeixo per la dreta de la pala central, que a la baixada ja intueixo pujant, que trobaré a punt de caramel (orientació SE). Estic més sol que la una i gaudint del silenci i la tranquilitat.
Bons girs ràpids fins l'Estany de Bacivers (2608m) i enfilo cap al collet que hi ha a l'aresta nord del Bastiments, per on pujaré sense problemes fins a la creu del cim (2883m).

Descens SE del pic de Bacivers
Bones vistes i bona xerrada amb un olotí que també ha pujat a estirar les cames i a fer una matinal ràpida. Obro gas pala avall, i anant esquivant zones de roca sense neu, faig cap al Torrent de les Barraques (2280m), lloc en el qual faig parada i una bona menjada. Aprofito per deixar escórrer les pells penjades als esquís, perquè ja comença a fer força calor. Agafo aigua i encaro les pales que em portarien cap al Coll de Tirapits. Un cop passat el Pic de Freser, segueixo una mica més i giro el timó a l'esquerra (aniré a la dreta) per anar cap a la Coma de l'Infern, i així poder atacar el pic del mateix nom, per la seva cara est. Del coll cap amunt al cim poso els grampons i assoleixo el punt culminant sense problemes. Des de dalt faig una foto mental de l'itinerari que hauré de seguir al baixar. Ara sí, desfaig el darrer tram a peu que he fet, i ja torno a treure les pells dels esquís per fer el descens W (Sensacional, ja el recomanàven en Broch i en Gregori a la seva guia) fins l'estanyet, passat l'Estany de Truites (2240m). El Circ de Carançà em deixa perplex, amb unes parets i unes canals molt agrestes que no semblen del Pirineu oriental... M'ha sorprès moltíssim.
A l'estany, el motor em torna a demanar clamència per a què reposti, i em cruspeixo l'entrepà i una taronja que em senta de primera. Tip com una Boa konstriktor amb un conill al coll, segueixo per la Coma de l'infern (la del nord) fins als Estanys de la Coma de l'infern, on veig que cauen dues canals molt esquiables i molt recomanables per esquiadors fanàtics dels forts pendents...

Pic de l'Infern amb les dues canals.
D'aquí pujo al coll 2700m (sense nom) de sota l'aresta NW de l'Infern, per esquiar altra cop cap als estanys de Comamitjana (2500m). D'aquí els estanys pujo cap a les Collades de les Comes de Malinfern per tornar a saltar la divisòria i dirigir-me fins al peu del Coll de la Coma de l'Orri (2498m).
Finalment esquio a plaer (sol com un mussol) per la Coma de l'Orri fins a la cota 1800m, on remato la jornada fent una bonica caminada pel costat del riu i escoltant els cants dels ocellets... Cal esmentar que cal anar molt vius a la cota 2000m aproximadament de la Coma, doncs cal flanquejar a la nostra dreta sense esquís, per anar a buscar els bigotis de neu que cauen del Puig de Pastuira, i així, evitar la cascada del Torrent, on és necessari un vestit de neoprè i una corda😁per poder baixar-hi.

La Coma de l'Orri des de la carretera que puja a Vallter.
Per acabar de lligar la ruta quan sóc al Pla de l'Hospital, truco un taxi que em retorna cap a l'estació d'esquí per a recuperar el cotxe.


Una bona volta, on he estat esquiant 10 hores, he fet canvi de pells set vegades i m'ha sortit un desnivell de +2500m/-2800m.

Ruta molt recomenable.